LA METÀFORA DEL PONT

L’educador ha de ser un mediador, un pont. El pont resulta imprescindible quan s’han de connectar realitats prèviament incomunicades (com són les que es donen sovint entre mestres i alumnes), inaccessibles l’una per l’altra, quan s’han de salvar obstacles aparentment insalvables per a posar-les en contacte.

Un bon pont (educador) ha de tenir 3 components:

Dos  pilars : el dels continguts (emissors) // el dels receptors 

i Un arc

 A – Pel que fa al pilar dels emissors, si el pont no te el suficient domini dels continguts conceptuals, procedimentals o actitudinals, i si no està molt apassionat per ells, és impossible que pugui transmetre’ls de manera eficaç. Només pot despertar-se la passió per una cosa quan es viu aquesta cosa apassionadament.

 B  – El pilar de la sintonia, el dels receptors, requereix un profund coneixement d’aquestes persones (alumnes), de les seves capacitats i limitacions, del seu nivell de desenvolupament mental, de la seva sensibilitat, de les seves preocupacions, interessos i desigs; no es podrà connectar amb ells sense la capacitat d’establir una relació empàtica amb ells, i sense la connexió, el pont no podrà complir la seva funció.

 C  - L’Arc ha d’unir els dos pilars; és la capacitat de comunicar adequadament els coneixements o procediments, de transmetre eficaçment les actituds i valors, de fer-los arribar als receptors de manera fluida, comprensible i suficientment estimulant.

Sense pilars, no hi ha pont, però els pilars sols tampoc són suficients per al traspàs (comunicació). Com més grans són els desnivells entre les realitats que s’han de connectar, més complexes i sofisticades són les operacions que s’han de realitzar per connectar-les. Encara que també hi ha un traspàs més gran d’informació.

NO COMPLEIXEN amb la seva funció de pont els que realitzen la seva tasca instal·lats en un dels dos pilars.

NO la compleixen els que, per una pretesa fidelitat als receptors, es limiten a dir-los allò que volen sentir, els que fan trivials els missatges per evitar tot esforç, els que pretenen eludir tot allò que no resulta gratificant, tot el que no respon a les expectatives i els interessos dels receptors.

TAMPOC els que recorren a un llenguatge críptic, elitista, reservat als escollits, els que amb el pretext de no banalitzar la cultura sembla que busquen el manteniment de determinats ghetos culturals.

TAMPOC els pedants que situen per davant de tot la necessitat d’exhibir els seus coneixements, enlloc que la necessitat de comunicar-los d’una manera eficaç.

Els comunicadors que consideren que no han de baixar a l'ús del llenguatge del poble perquè del que es tracta és d’elevar el nivell cultural del poble, obliden que només baixant fins al nivell del receptor es pot aconseguir que aquest pugui pujar de nivell. (Metàfora de l’autista).

extret de Joan Farrés: “Educar en una cultura del espectáculo”  Papeles de pedagogía. Ed. Paidós. Barcelona. 2000